Àlex Rosa i Gandia a El Diari de l'Educació. "De l’esclat de la crisi econòmica se’n deriven diferents causes -baixa la natalitat i la reducció de l’arribada de persones nouvingudes”- Amb aquesta premissa el Departament d’Ensenyament, un any més, excusa la desmesurada i encoberta privatització de l’educació al nostre país.
L’última paraula, però, la tindrem els mestres i les mestres, els pares i les mares, els i les alumnes… organitzades i vives com l’escola pública sempre ens ha educat i sempre s’ha compromès amb el país.
Des de 2008 han estat constants i progressius els tancaments de línies de P-3 a Catalunya. Des del Govern sempre al·leguen uns criteris objectius a l’hora de procedir a aquests tancaments però només estudiant lleugerament els contextos en podem veure les voluntats ocultes i l’oportunitat de negoci amb “la qüestió educativa”. Diuen que prioritzen tancament de línies públiques a aquellesescoles noves que encara no estan consolidades o que no tenen edifici construït. A la vegada se segueixen concertant amb diner públic el mateix nombre de línies a les escoles de titularitat privada, es tanquen grups en escoles anomenades d’alta complexitat, es massifiquen les aules d’infantil superant en alguns casos les ràtios de 25 alumnes per grup i ataquen de ple allà on les comunitats educatives estan consolidades i organitzades, on hi ha projectes educatius innovadors impulsats per claustres cooperatius. Alguna cosa fa pensar que hi ha escoles que són objectiu clar de tancament des del primer dia.
Fa uns anys era el totxo i ara són els serveis bàsics. Les grans multinacionals ja no fan negoci amb el nostre sostre i han hagut de buscar una altra font d’ingressos; educació i alimentació infantil són carn de canó.
Hi ha massa interessos econòmics darrere les escoles concertades com per fer front a aquesta anomalia que situa Catalunya com a “excepcional” en els sistemes educatius mundials. Cap govern fins ara ha estat capaç d’aturar el que, en un moment històric, es va concebre com un fet puntual i ocasional durant la transició per a acollir la forta demanda educativa que no es podia assumir íntegrament de forma pública. Un negoci que ha anat creixent cada vegada més fins que trobem totalment normal que a les escoles concertades es paguin quotes quan la llei deixa clar que és del tot il·legal i sense alarmar-nos que aquest fet es produeix mentre el sou dels mestres de l’escola concertada, igual que a l’escola pública, es pagui al 100% amb diner públic i que, també com a la pública, tinguin una subvenció anual. Totes reben el mateix però es dediquen a “públics de categories diferents”.
I què passa amb la pública?
Malgrat les polítiques de la consellera Rigau amb el decret de direccions o el de plantilles, hi ha escoles que ens mantenim fermes en la democràcia interna dels centres. Tenim claustres assemblearis, prenem les decisions en consens i deixem participar els i les alumnes, els pares i les mares en el procés d’ensenyament-aprenentatge i en la presa de decisions de la comunitat.
Compartim, cooperem, aprenem les unes de les altres… I sembla ser que això molesta. Que les escoles siguem espais de convivència on l’aprenentatge s’entén com una font d’enriquiment social i de participació ciutadana al poble o al barri es percep com un perill per a l’establishment. Som centres on acompanyem els nens i les nenes, conjuntament amb les famílies, en l’adquisició d’un compromís social, amb esperit crític i amb llibertat de pensament.
L’estratègia de poder per part del Govern és bona. Per una banda han anat desplegant el decret de plantilles on les direccions poden escollir el personal que es converteix en mesell per por a quedar-se sense plaça. D’altra banda tenim el decret de direccions que s’assegura molt bé de qui hi ha al capdavant de les escoles tenint sempre el poder d’imposició d’un equip directiu per part del Departament. Així doncs, tenim mestres que rendeixen comptes als equips directius i equips directius rendint comptes al Departament… i qui rendeix comptes als i les alumnes?
La jugada és perfecta per controlar-ho tot i així ho demostra el relleu de la consellera. En un moment històric de transició nacional entenem que no hi hauria d’haver canvis rellevants a l’espera d’un procés participatiu i democràtic a la vegada que constituent. Meritxell Ruiz hereta el llegat de l’anterior consellera. Recordem que Ruiz ha estat Directora General d’Atenció a les Famílies i la Comunitat Educativa de la Generalitat, dins del Departament que dirigia Irene Rigau. Una partida guanyada per tenir-ho tot “atado y bien atado”.
On arribarem?
És una pregunta amb un final que podem escollir. L’aposta clara per part del govern és l’externalització i privatització de l’educació. Cal anar reduint aquells espais que històricament han estat l’essència i la victòria de moltes lluites. Espais que han acompanyat a les classes populars a poder posar-se a si mateixes els límits.
Any rere any han anat tancant grups de P-3 a les escoles públiques. Ara estem prop d’un centenar de grups anuals que tanquen a l’escola pública respecte el manteniment de places a l’escola concertada de titularitat privada. Aquesta dada analitzada en global vol dir que hi ha moltes escoles que han desaparegut i moltes que estan desapareixent. Estan matant espais que hem construït col·lectivament amb la nostra suor, la dels nostres pares i la dels nostres avis. Estan eliminant massivament tot allò que hem guanyat amb democràcia per cedir cap a l’interès del capital, ni més ni menys, que el dret humà més fonamental; l’educació.
Diuen que és demografia i no ho és. Se’n diu interès econòmic per damunt del bé comú i social. Se’n diu afany de poder vers democràcia, esperit crític i ciutadania lliure i socialment compromesa amb la comunitat. L’última paraula, però, la tindrem els mestres i les mestres, els pares i les mares, els i les alumnes… organitzades i vives com l’escola pública sempre ens ha educat i sempre s’ha compromès amb el país.
